Distensions a Platja d'Aro
Aquí encara semblem deutors de la idea temerària, antievolutiva i descartada als països avançats del rendiment immediat peti qui peti
L'any passat, la meva veïna de Platja d'Aro
–el nom de la qual no diré perquè no estic segur que li fes gràcia– i
l'autor d'aquestes línies vam fer una visita a l'alcalde de la
localitat, senyor Joan Giraut, per exposar-li diverses qüestions
relatives al bon funcionament del serveis de la localitat, algunes
directament dependents de la seva gestió municipal, d'altres opinables
dins un, diguem-ne, refugiats en l'eufemisme, marc de ciutadania i
progrés compartits. Bregar amb ciutadans queixosos i a rauxes emprenyats
és una feina que no desitjo a ningú, i val a dir que el senyor Giraut, a
qui d'altra banda que jo sàpiga no ha apuntat ningú al cap amb una
pistola perquè accedís al càrrec, la porta amb una dignitat i una
ataràxia entre budistes i franciscanes admirables.
I admirable va ser el comiat que amablement ens va dispensar, constatant el temps sense veure'ns, i que hi tornéssim aviat. Ai las, senyor alcalde, els savis castellans –també hi ha savis, a Castella, a més de fatxes vultúrids– diuen “más vale prevenir que curar”, i si el senyor Giraut o algú del seu staff tenen el costum de llegir els diaris, i encara la bondat de llegir aquest, potser ens estalviarem la visita a l'alcaldia i, potser, fins i tot la podrem convertir en una invitació a fer una copa.
Fa uns anys, el qui era cap d'aquesta secció d'Opinió del diari, en Carles Prats, quan madurava la primavera em deia amb amistosa ironia: “Ja tenim aquí el clàssic d'en Palol sobre les boies de Platja d'Aro”. I tant, modèstia a part, que no em desagradaria que fos un clàssic, com ho són l'injust repartiment mundial dels beneficis, el vampirisme feudal dels banquers i l'esclavatge de les dones i les criatures al Tercer Món, i seria un deliri per part meva si una cosa essencial no diferenciés aquest clàssic de molts d'altres: que, per opinable que sigui quin és més important, si l'un o el de més enllà, en aquest un veu al final del túnel la llumeta de la possibilitat que serveixi d'alguna cosa, que un dia em facin cas o que emetin un senyal que el missatge els ha arribat.
I admirable va ser el comiat que amablement ens va dispensar, constatant el temps sense veure'ns, i que hi tornéssim aviat. Ai las, senyor alcalde, els savis castellans –també hi ha savis, a Castella, a més de fatxes vultúrids– diuen “más vale prevenir que curar”, i si el senyor Giraut o algú del seu staff tenen el costum de llegir els diaris, i encara la bondat de llegir aquest, potser ens estalviarem la visita a l'alcaldia i, potser, fins i tot la podrem convertir en una invitació a fer una copa.
Fa uns anys, el qui era cap d'aquesta secció d'Opinió del diari, en Carles Prats, quan madurava la primavera em deia amb amistosa ironia: “Ja tenim aquí el clàssic d'en Palol sobre les boies de Platja d'Aro”. I tant, modèstia a part, que no em desagradaria que fos un clàssic, com ho són l'injust repartiment mundial dels beneficis, el vampirisme feudal dels banquers i l'esclavatge de les dones i les criatures al Tercer Món, i seria un deliri per part meva si una cosa essencial no diferenciés aquest clàssic de molts d'altres: que, per opinable que sigui quin és més important, si l'un o el de més enllà, en aquest un veu al final del túnel la llumeta de la possibilitat que serveixi d'alguna cosa, que un dia em facin cas o que emetin un senyal que el missatge els ha arribat.
